Una escola, 25 anys, milers d'alumnes

El dissabte 23 d’abril, el Col·legi Públic l’Alfàs de Pedreguer complia vint-i-cinc anys. Després d’alguns dies de preparatius, tot el poble n’estava assabentat i tothom preparat per començar un dia de records i de retorn a la infantesa.

A les 16.00h s’iniciava la jornada de convivència amb els exalumnes. Fins i tot aquells que volten els “quaranta tacos [sic]” es van posar la samarreta de manega curta i els pantalons de xandall (tot i que algun es fidelitzava amb els texans) per rivalitzar amb els de la classe del costat. El Polovella, les Perverses, els Pouets, El Cabo, i altres equips de diferents promocions es disputaven la final amb una pilota de voleibol, de bàsquet o de futbol.

Mentrestant, els més relaxats es tancaren en el nou model d’aules transportables per presenciar una projecció de curts cinematogràfics. Alguns dels qui se sotmeteren a l’habitació obscura eren els directors d’allò que visualitzaven, els productors, els muntadors... D’altres s’apropaven per curiositat; i el més atrevit, el Josep Vicent Erades, confessava: “vaig ser el protagonista d’un dels curts i... després de tants anys, esta és al primera oportunitat que tinc de veure’l”. Els creadors de Terra o taronges, Trafficking de fenoll, L’última ampolla de vodka i La mala llavor analitzaven les cares dels seus espectadors, competien clandestinament per veure amb quin curt reia més el seu públic.

Però hi havia gorres roges al sol i gorres roges a l’ombra. I és que l’empresa Rolser havia patrocinat allò que es convertia en el símbol del dia i de la nit en el vint-i-cinquè aniversari de l’Alfàs. A la dreta el logotip de l’empresa, quasi més gran que el dels vint-i-cinc anys; aquest últim situat més a prop de l’orella esquerra. Tots dos estampats en color blanc, i lluïts per qualsevol dels caps que ocupara el territori escolar el dia 23.

Alhora que els antics alumnes es dispersaven pels camps esportius o es comprimien en una aula exterior, els actuals mestres i els membres de l’AMPA (Associació de Mares i Pares) preparaven la festa nocturna. A les 18.15h la barra estava col·loca sota la porxada, les neveres s’estaven refredant, la beguda encara al magatzem, l’aperitiu a la caixa, els granissats de llima i de cafè tardarien en arribar. Les taules, les cadires, el roll de mantell blau... encara guardats, perquè “Serà millor que cadascú, quan vinga a sopar, s’ho prepare”, afirmava el Pere Ballester, “l’abuelo [sic]” per als alumnes. Però tothom estava actiu.

El punt d'inflexió

L’ambient tranquil de la vesprada va trobar el seu punt d’inflexió amb l’arribada dels grups de dolçainers i tabaleters L’Escamot de la Gresca i Els Traginers, que acabaven de fer una cercavila pel poble. L’actuació estava dinamitzada a càrrec del Grup de Danses de Pedreguer. A les 20.00h les faldes estampades i les sabates d’espart combinaven amb el senzill equip dels esportistes. Els sons aguts i les membranes colpejades trencaven el silenci de les aules on es retransmetien els curts. Un riu de gent entrava de l’escola, les colles d’amics s’anaven involucrant en la festa, posant-se la gorra roja.

Els exalumnes, els seus companys i els pares, col·locaven i reservaven taules i cadires per evitar sopar sobre l’asfalt. Així s’asseguraven l’obsequi de l’AMPA, l’aperitiu (cacauets, olives, pebrera amb salmorra). L’ambient d’animació el fomentava la cohesió entre els dos grups musicals, ja que, com afirmava Miquell Ballester, component de l’Escamot de la Gresca: “No importa qui som, sinó que sonen les dolçaines i els tabals”. Interpretaren aquestes cercaviles populars: El Gener, Beuna, Ramonet, La Manta al Coll, Madomot (d’Enric Gironès) i la Dansa Típica de Pedreguer. Per la seua part, Pere Cantó, membre de Els Traginers, comenta: “El públic ha participat molt favorablement, ja que, en arribar nosaltres, ells ja estaven allí”, afegia que els havien fet interpretar la Dansa moltes vegades per tal que la gent ballara.

A les 21.07h el pati de l’Alfàs ja s’havia omplert de taules amb mantells blaus i aperitius, i de cadires de plàstic blaves; tot contrastant amb les gorres roges. No hi hagué prou amb les cinquanta taules que l’AMPA havia previst i preparat; van haver-ne de treure de la biblioteca, i es van improvisar taulers de fusta amb potes acoblades. Va ser a aquesta mateixa hora quan s’engegaren els llums de l’escenari i l’atmosfera se seguia transformant. Començaven els concerts de dos grups musicals que es decanten més cap al punk: Toca-la Band Experience i Tarkim; alguns dels seus membres també han estat alumnes del col·legi. Però abans calia una presentació, i van ser la Rosa Pons i el Jaoquim Sendra, de primer de primària, els protagonistes d’aquesta. Ens presentaven cada membre del grup afegint algunes característiques i qualitats. Emilio Garcia, cantant de Tarkim, ens explica que el seu grup rep influències molt variades, de formacions com Asto Pituak, Envidia Kotxina i Los Muertos de Cristo.

I ara sí, a les 22.00h començava el sopar de recapte amb la col·laboració de la cadena de supermercats Masymas, i animat pels grups que ja havien començat la seua actuació una hora abans. Ja totes les colles anaven seien a les seues respectives taules; uns duien un entrepà casolà, altres una pizza encomanada; i l’Ester Signes remarcava: “el més important que porte és la botella de cassalla”. Però també hi havia gent que es mantenia al marge de la “burrera”; com la Roser Ballester, que es queixava perquè la música li feia mal el cap. L’Elena Costa, de trenta-vuit anys, es posava nostàlgica recordant els seus anys d’escolaritat, quan es quedava a dinar al menjador.

La jerarquia institucional també es reflectia en un acte com aquest. Els mestres sopaven sota la porxada, separats de la resta de la gent, més prop de la barra de l’AMPA. Els exalumnes residien davant l’escenari, a l’eix de la festa.

A aquestes hores de la nit, ja s’havien buidat els camps de futbol,de bàsquet, de voleibol i l’aula prefabricada. Però les gorres roges persistien en molts caps. Una mare de l’AMPA que anava repartint gorres a les 22.53h. I la conserge venia, a un euro, l’especial de la revista escolar; aquest número incloïa les fots de totes les promocions. Conforme anaven acabant de sopar, sobretot els més joves, s’anaven dirigint a la barra, i aquesta s’anava col·lapsant. La seua intenció era només una, com molt bé reflecteix la Glòria Garcia: “vull bufar-me, que els cubates estan barats”.

Al llarg de la vesprada i de la nit s’havia anat percebent un moviment rotatiu de les masses. Dels camps d’esport i del “barracó”, els antics alumnes s’havien desplaçat cap al ball de les danses. Tot seguit, davant l’escenari, on, a més de veure els concerts, havien sopat. Finalment a la barra. Però també els més grans es dirigien a aquest últim punt de trobada, perquè l’ambient ho demanava. Rosa Palacios, de trenta-quatre anys, conclou: “Fa molt de fred, me’n vaig a la barra a per whisky”.