Se muestran los artículos pertenecientes a Mayo de 2005.
L’especialista en periodisme d’investigació, Pepe Rodríguez, s’ha convertit, aquest any, en un dels protagonistes del VIII Cicle de Conferències de Periodisme que se celebra a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). La seua xerrada va estar basada en la investigació i la publicació de llibres; dos elements que, en la seua trajectòria, van units, ja que converteix en obres d’assaig les seues investigacions. Rodríguez va abandonar definitivament la premsa el 1987 per didicar-se a escriure amb més extenisó. Després de més de vint obres que li han proporcionat experiència, afirma: “El llibre no té límits, els posa la comercialització”, ja que “el sentit comercial pesa cada cop més a tot arreu”. Així mateix, sosté que el que queda en la història d’algú són els llibres publicats i no els articles.
La conferència anava arribant al seu punt final i la temàtica es desviava cap a una de les seues obsessions, les sectes. Amb això, Pepe va clarificar: “L’Opus Dei és una secta i també una màfia [sic]” segons ell, la més poderosa del món.
Però alguns no n’havíem tingut prou amb més d’una hora de la seua presència i vam voler saber més detalls; per això ens dirigirem discretament a l’Aula d’Estudiants de la facultat. Allí, va començar parlant-nos sobre l’origen de la seua posició crítica envers l’església. El tortosí explicava que la seua ciutat és una societat molt “caciquil” i que això, sumat a “la submissió, l’explotació i el domini dels feixismes, polítics o religiosos”, l’han fet viure de manera diferent. Assegura que aquestes experiències prèvies han “predeterminat” el camí que ha anat triant.
I és que el seu itinerari també inclou un pas per l’Autònoma com a estudiant i com a professor, on es va llicenciar en Publicitat i Relacions Públiques. Des de la perspectiva més juvenil, destaca: “Quan jo estudiava hi havia més interès pel que passava dins i fora de la facultat, vivíem èpoques de molta militància”.
La seua trajectòria encara inclou més trets interessants, com ara els seus treballs d’investigació, gran part dels quals han estat dedicats a les sectes. Les tasques que ha dut a terme li permeten fer una advertència: “L’Opus Dei és un càncer que
“L’Opus Dei és un càncer que s’infiltra en les societats i es fa amb el poder”
s’infiltra en les societats i es fa amb el poder”, i també precisar: “Com a secta no em preocupa, però com a màfia sí”. Afegeix que es tracta d’un grup rodejat de prestigi en el món acadèmic, el de la religió clàssica, que compta amb membres socialment reconeguts. Així, apunta que aquests aspectes “l’etiqueten” de forma que molta gent no la percep com una secta. Pel que fa a la qüestió de titllar-la de màfia, també ens dóna els seus motius: “Procura poder, en té, el gestiona de manera oculta i amb interessos bastards, personals”. Pepe Rodríguez la distingeix Sociologia, a la qual no considera màfia i, sobre aquesta última, comenta: “és un negoci d’espoli de gent crèdula, però no vol poder social”.
L’expert interpreta que les sectes són una oferta més dintre de la societat, que “no és ni bona ni dolenta”. Així veiem que no les considera un problema, ja que sosté: “El problema és que hi hagi sectaris, que algú acabi emborratxant-se de secta per sobreviure”. Ho percep com una relació entre la fragilitat personal i una dinàmica que pot portar a la dependència, tot i que també puntualitza en què pot haver un “líder amb perfil psicopàtic”, però, segons diu: “Aquest líder no és ningú sense clientela”. Explica que la causa de realitzar un “consum excessiu d’alcohol, joc o secta” resideix en el fet que hi ha persones fràgils que tenen problemes en la vida, molta ansietat que volen reduir; és a dir, mancances prèvies.
Quan una persona està en una situació “d’addicció a una secta”, ens recomana que variem aquesta relació que manté amb el grup, que la “normalitzem”; però no és indispensable treure-la. Ell reconeix que hi ha molts elements de risc en la vida quotidiana,
“Si sabem manegar les emocions, tenim capacitat per sobreviure a l’ambigüitat de la vida”
però remarca: “Si sabem manegar les emocions, tenim capacitat per sobreviure a l’ambigüitat i la incertesa de què està plena la vida”.
Rodríguez s’ha dedicat a investigar de formes molt diverses, fins i tot va formar part d’una secta; als ’80 es va infiltrar en el grup Moon. Parlant de l’experiència ens deia que per mantenir-se al marge de tota la ideologia que allí s’intenta transmetre cal tenir les coses molt clares i ser un mateix. Per tot això afirma: “Resistir a la propaganda és fàcil si tens una personalitat sòlida, una persona crèdula pot estar en risc”. Tot i considerar-se una persona “sòlida”, abans de la infiltració va fer una carta notarial i va contractar un psicòleg per tal que el traguera de Moon en cas que, passats els tres mesos que havia decidit estar-hi, no volguera eixir-se’n.
Parlant amb aquest investigador ens va anar revelant la quantitat d’enemics que li ha proporcionat la seua feina. Tot això ens fa qüestionar-nos fins quin punt vel la pena aquesta professió, tenint en compte els riscs a que està sotmès i aquesta situació d’alerta constant. En contrast, i pel que sembla, aquesta ja no és una preocupació per ell, que considera que el problema el tenen els enemics si “mouen fitxa”. Així exposa: “Quan escric
“Quan escric un llibre em guardo una part de la
informació que ells no saben que tinc”
un llibre em guardo una part de la informació que ells no saben que tinc, per si m’haig de defensar”.
Fent una ullada a la ressonància que ha tingut la mort del Papa, tanta mobilització social, Rodríguez mostrava la seua visió, identificant-ho com una manifestació del món mediàtic i de la “societat histèria i indocumentada [sic]”. A més a més, enunciava: “Joan Pau II ha treballat poc des de dins i s’ha mogut molt per fora, amb resultats que encara estan per veure”. També afegia que tot això ha produït una imatge mediàtica amb l’ajuda de “mitjans ultraconservadors controlats per l’església”. Tota aquesta reacció massiva la identifica amb “shows impresentables i indignes d’una religió civilitzada”. Pel que fa al futur de l’església amb el nou Papa, opina que “difícilment s’encaminarà cap a la democràcia”, perquè Bnent XVI és “una figura autoritària sense límits”; segons Pepe, és com l’anterior, però “sense màscara”.
Fa una distinció entre religió i església. Veu la religió com una pràctica privada, que pot ser interessant, en canvi, afirma: “L’església és una forma d’explotar i controlar aquesta idea religiosa, i les cúpules exploten tot el sistema”. Però, a més, remarca: “La religió catòlica és, per estructura, corrupta; amb corrupció econòmica i abusos sexuals”. Tot el que ha anat descobrint li ha fer veure que altres religions no tenen clero i les responsabilitats van rotant, mentre que “en la catòlica s’institucionalitza la corrupció”. Centrant-se en l’Estat espanyol, el crític, afirma que el nou govern “és covard, no s’atreveix a enfrontar-se amb els interessos anònims de l’església”. Per això creu que no s’aconseguirà una major separació entre religió i educació.
Com ja hem esmentat, la bibliografia de Pepe Rodríguez supera les vint obres. Aquestes les escriu per interès propi, utilitzant una estructura que “enganxa” perquè estan escrites en la línia del procés que ell mateix ha utilitzat per entendre allò que tracta. Entre els seus llibres en destaca tres com a “obligats”. En primer lloc, Dios nació mujer, perquè tracta com “s’inventa i evoluciona el concepte de Déu de femení a masculí”. En segon
Morir es nada, “per assumir la mort
com a fet biològic i social”
lloc col•loca Morir es nada, “per assumir la mort com a fet biològic i social”. Per últim, Adicción a sectas, basat en la “problemàtica sectària com una dinàmica addictiva”.
Pepe Rodríguez va visitar, el dimecres 20 d’abril, la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, un vell racó en la seua memòria. En raó del VIII Cicle de Conferències de Periodisme ens va transmetre la seua visió i les seues experiències en periodisme d’investigació. Així mateix, ens va donar algunes tècniques, que cal tenir en compte, a l’hora de publicar un llibre. Després de tot, ens va reservar uns quants minuts per explicar-nos altres detalls.
*Gran part dels seus treballs d’investigació estan dedicats a les sectes, quin és el grup més gran que ha conegut?
-L’Opus Dei. És un càncer que s’infiltra en les societats i es fa amb el poder. Més que una secta és una màfia. Com a secta no em preocupa, però com a màfia sí; perquè procura el poder, el gestiona de manera oculta, amb interessos bastards.
*A diferència d’altres grups, molta gent no considera l’Opus Dei una secta; està més normalitzada?
-Hi ha una dinàmica d’etiquetatge social. Un grup rodejat de prestigi en el món acadèmic, de la religió clàssica, amb membres socialment reconeguts... té més credibilitat. Les institucions que tenen més anys estan millor valorades. Tenim la idea que les sectes són grups petits que s’aïllen, que són crítics envers la societat; això projecta una idea negativa.
*I, una secta que no considere màfia?
-Sociologia és un gran negoci d’espoli de gent crèdula, però no funciona com una màfia. No vol poder social, és vol enriquir espoliant els primos.
*Les sectes reflecteixen algun problema o mancança social?
-Són una oferta més. El problema és que hi hagi sectaris, emborratxar-se de secta per sobreviure. La interrelació entre una problemàtica de
“El problema és emborratxar-se de secta per sobreviure”
fragilitat personal i una dinàmica que et porta a la dependència.
*Vol dir que el problema és de les persones que s’hi adrecen?
-Pot haver un líder amb perfil psicopàtic, però no és ningú sense clientela. El problema són els nostres errors en fabricar persones molt fràgils que tenen molta ansietat i la volen reduir amb un consum excessiu d’alcohol, joc, secta. Tot excés de consum té a veure amb mancances prèvies, i té la culpa qui no ha fet les coses bé al principi.
*Quan es va infiltrar en el grup Moon, com es mantenia al marge de la ideologia que intenta transmetre?
-Tenint les coses clares: què ets, què vols, seguir sempre el teu camí. Resistir la propaganda és fàcil si tens una personalitat sòlida, una persona crèdula pot estar en risc.
*Quin procés ha de seguir una persona per eixir d’una secta? Com podem ajudar-la?
-Per què l’has de treure? Si pensem en treure algú és perquè té un problema, i hem de mesurar quin. Si és d’addicció, hem de variar aquesta relació amb el grup, no treure’l. S’ha de deshabituar, que normalitzi la relació.
*Com es pot evitar que les persones caiguen en aquestes addiccions?
-Si sabem manegar les emocions tenim capacitat per sobreviure a l’ambigüitat i incertesa de la vida. La gent més immadura, amb un control deficient de les emocions, problemes d’autoestima, no pot sobreviure a la gama intermèdia de grisos que ofereix la vida. Això s’ha d’arreglar des de casa, reflexionar, analitzar i posar en dubte el nostre entorn. Així, s’evitarà una personalitat insegura.
*Fins quin punt creu que val la pena aquesta professió, tenint en compte els riscs i enemics amb què diu que ha d’estar sempre alerta?
-El problema el tenen els enemics. Quan ells mouen fitxa, jo també; no em preocupa. Quan escric un llibre em guardo una part de la informació que ells no saben que tinc, per si en algun moment m’haig de defensar.
*Llibres obligats?
-Dios nació mujer: ajuda a entendre com s’inventa i evoluciona el concepte de Déu de femení a masculí, la dona passa de tenir poder en les societats
“Dios nació mujer: com s’inventa i evoluciona el concepte de Déu de femení a masculí”
paleolítiques i neolítiques a perdre’l conforme apareix l’arada i l’agricultura sedentària; dos processos interrelacionats que permeten entendre coses d’avui. Morir es nada: per assumir la mort, com a factor biològic i fet social; com participar de la mort dels altres i de la nostra. Adicción a sectas: parla de la problemàtica sectària com una dinàmica addictiva.
*La mort del Papa ha comportat una mobilització social extraordinària. Què n’opina de la reacció massiva de la gent?
-És una manifestació del món mediàtic i de la societat histèrica i indocumentada. Joan Pau II ha treballat poc per dins i s’ha mogut molt per fora, amb resultats que estan per veure. Però ho ha venut molt bé als mitjans de comunicació, amb l’ajuda de mitjans controlats per grups ultraconservadors de l’església. S’ha produït una imatge mediàtica, això mou la papolatria que se’ns ha despertat i aquests shows impresentables i indignes d’una religió civilitzada. Desfilar en llargues cues i fer fotografies al difunt, lamentable; l’agonia en directe, una de els coses més patètiques.
*Quin camí creu que seguirà l’església amb la figura del nou Papa?
-Si al front posen algú d’extrema dreta, difícilment s’encaminarà cap a la democràcia. Abans, una figura autoritària sense límits que semblava un nen bo; ara, un autoritari que no enganya.
*Fa una distinció entre església i religió, no?
-La religió és una pràctica privada. L’església és una forma de controlar aquesta idea religiosa i les cúpules exploten tot el sistema. La diferència entre les religions està en la honestedat de les cúpules. La religió catòlica és, per estructura, corrupta; a la protestant hi ha corrupció, però per estructura en pot haver menys; i parlo de corrupció econòmica i abusos sexuals. Altres administracions no tenen clero i les responsabilitats van rotant, en la catòlica s’institucionalitza la corrupció. El model islàmic és diferent, hi ha dictadura i no separació entre religió i poder polític.
*De què li ve aquesta posició tan crítica envers l’església?
-Sóc crític amb tot, hem de ser crítics amb la realitat; significa que ens fixem en uns elements i acabem en una conclusió. Els dubtes i la crítica a l’església són fonamentals en la nostra societat. He escrit llibres negativament molt crítics amb la manipulació ideològica, la corrupció i l’encobriment de delictes que hi ha a la cúpula de l’església; això és diferent de fer una crítica general. Jo la crítica la faig de la política, del periodisme i de mi mateix.
Pepe Rodríguez (Tortosa, 1953) és llicenciat, per la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), en Publicitat i Relacions Públiques i doctorat en Psicologia per la UB (Universitat de Barcelona). Actualment està realitzant la seua tesi doctoral al Departament de Psicologia Social de la UB, la tesi es titula Procesos de maduración y socialización de los hijos dentro de un contexto familiar sectario urbano. A més a més, és especialista en periodisme d’investigació.
El 1976 va començar a treballar en el Grupo Z, però aviat se n’adonà que els articles no li permetien endinsar-se i aprofundir en un tema. Així, des del 1984 es dedica a escriure un llibre anual, on publica alguna de les seues investigacions. Fins al moment ha publicat més de vint obres, i les més destacades han estat traduïdes en llengües com ara el portuguès, el xinès, l’italià, el polonès i l’holandès. Treballa amb l’assaig, incloent documentació i dades, sempre utilitzant un llenguatge narratiu i fluït per fer que la lectura siga accessible a tothom.
És autor de llibres com Morir es nada, Adicción a sectas o Dios nació mujer. Entre la seua bibliografia es fa evident una de les seues obsessions i preferències: el poder de les sectes, la fragilitat dels humans i la manipulació d’aquests. De fet, és director del centre EMAAPS (Equip Multidisciplinari per a l’Assessorament i Assistència en Problemes Sectaris) des de la seua formació, l’any 1991.
Hem de destacar que Pepe Rodríguez, als anys ’80, va estar infiltrat en la secta Moon durant tres mesos. Per entrar-hi es va fer passar pel fill d’un empresari milionari. Després d’aquestes experiències, ara mateix no té prevista cap investigació ni publicació.
El primer problema que es planteja quan troben aquests gèneres en Internet, és que es limiten a digitalitzar la informació sense incloure variacions. Als anys '90, la lecura en Internet és feia pesada i era difícil, no s'adaptava al mitjà. Fins que aquest no es desenvolupa i es fan pràctiques, no es crea un estil propi. Actualment encara està en procés d'experimentació; en els propers anys veurem aparèixer formes inèdites i exclusives d'Internet, no utilitzades per altres mitjans.
Jacob Nilsen va determinar fòrmules inèdites per al disseny en Internet, les anomenades normes d'usabilitat. Va establir el fet de deixar espais en blanc als extrem de les pàgines, i també, la necessitat de posar titolets per evitar que el lector es puga perdre en el text.
També, dintre d'Internet, apareix la possibilitat de l'hipertext (obir links o enllaços. Aquesta idea es basa en el projecte Xanadú, que consisteix en una habitació amb eixides a altres habitacions,i aquesta a altres successives. Però sovint, el sistema dels links, és problemàtic; ja que no sempre s'obre una nova finestra en clicar a sobre. Això pot donar lloc a dificultats a l'hora de tornar a la pàgina anterior (ha caducat, no ens deixa tornar, no la troba...).
Als anys '90 sorgeixen webs de crítica a altres webs; que encara no s'anomenaven blogs, però són el seu orígen. Aquest producte dels informàtics es convertirà en un espai de crítica a altres pàgines i, alhora, en un lloc d'informació. Amb aquestes crítiques sorgeixen anells en funció de les temàtiques i dels interessos d'aquells que les creen. El nom que se'ls ha donat (Quadern de Bitàcora) és el mateix que rebien les pàgines on els mariners explicaven els seus viatges en vaixell; però, en aquest cas, s'explikquen els viatges per Internet.
Amb aquesta mena de diaris personals sorgits als '90, a partir de l'any 2000 comencen a apareixer els diaris digitals, sense edició en paper. També sorgeixen distribuidors (com vilaweb, nodo50, libertaddigital, pangea, periodistadigital...).
A l'Estat espanyol, l'origen dels blogs data del 2003; tot i que si que hi havia dirais personals de tipus literari que intentaven copiar el sistema americà. El més visitat actualment és el d'Arcadi Espada. En els dos últims anys s'han manifestat diverses variacions, com ara el fet que als països anglosaxons el blog s'haja convertit en una eina indispensable per al periodista, en una font de notícies; ací és on es reflecteix el pas del receptor unidireccional al lector-autor.
El seu èxit és tan evident que les eleccions nord-americanes van arribar a ser seguides per més de mig milió de blogs. Als Estats Units els blogs s'han convertit en un grup de pressió (pressionen la política en el seu punt més conservador). Però també té el seu vessant professional, ja que hi ha persones que disposen de blogs molt visitats i se subvencionen de la publicitat. Molts d'aquests sense contacte amb la professió periodística.
Pel que fa als estils dels blogs, n'hi ha de molt diversos. Alguns se centren en comentaris sobre les fonts; altres tracten temes especialitzats, com ara algunes malaties; i també n'hi ha alguns que expliquen les impressions sobre un viatge.
En el sentit periodístic, aquest nou espai de la xarxa es pot encara cap a la crítica a la premsa (element de pressió que es pot extendre), als viatges i als productes (hotels, establiments...). A més a més, pot ser un mitjà de producció de notícies a nivell local. Però també trobem cassos en què el periodista comenta un article que ell ha publicat eixe mateix dia al periòdic. Així amplica la notícia, s'exposa a la recepció de crítiques i proposa noves visions.
Roser, Glòria i Paqui celebren el vint-i-cinqué aniversari de l'Alfàs amb la gorra roja
El dissabte 23 d’abril, el Col·legi Públic l’Alfàs de Pedreguer complia vint-i-cinc anys. Després d’alguns dies de preparatius, tot el poble n’estava assabentat i tothom preparat per començar un dia de records i de retorn a la infantesa.
A les 16.00h s’iniciava la jornada de convivència amb els exalumnes. Fins i tot aquells que volten els “quaranta tacos [sic]” es van posar la samarreta de manega curta i els pantalons de xandall (tot i que algun es fidelitzava amb els texans) per rivalitzar amb els de la classe del costat. El Polovella, les Perverses, els Pouets, El Cabo, i altres equips de diferents promocions es disputaven la final amb una pilota de voleibol, de bàsquet o de futbol.
Mentrestant, els més relaxats es tancaren en el nou model d’aules transportables per presenciar una projecció de curts cinematogràfics. Alguns dels qui se sotmeteren a l’habitació obscura eren els directors d’allò que visualitzaven, els productors, els muntadors... D’altres s’apropaven per curiositat; i el més atrevit, el Josep Vicent Erades, confessava: “vaig ser el protagonista d’un dels curts i... després de tants anys, esta és al primera oportunitat que tinc de veure’l”. Els creadors de Terra o taronges, Trafficking de fenoll, L’última ampolla de vodka i La mala llavor analitzaven les cares dels seus espectadors, competien clandestinament per veure amb quin curt reia més el seu públic.
Però hi havia gorres roges al sol i gorres roges a l’ombra. I és que l’empresa Rolser havia patrocinat allò que es convertia en el símbol del dia i de la nit en el vint-i-cinquè aniversari de l’Alfàs. A la dreta el logotip de l’empresa, quasi més gran que el dels vint-i-cinc anys; aquest últim situat més a prop de l’orella esquerra. Tots dos estampats en color blanc, i lluïts per qualsevol dels caps que ocupara el territori escolar el dia 23.
Alhora que els antics alumnes es dispersaven pels camps esportius o es comprimien en una aula exterior, els actuals mestres i els membres de l’AMPA (Associació de Mares i Pares) preparaven la festa nocturna. A les 18.15h la barra estava col·loca sota la porxada, les neveres s’estaven refredant, la beguda encara al magatzem, l’aperitiu a la caixa, els granissats de llima i de cafè tardarien en arribar. Les taules, les cadires, el roll de mantell blau... encara guardats, perquè “Serà millor que cadascú, quan vinga a sopar, s’ho prepare”, afirmava el Pere Ballester, “l’abuelo [sic]” per als alumnes. Però tothom estava actiu.
L’ambient tranquil de la vesprada va trobar el seu punt d’inflexió amb l’arribada dels grups de dolçainers i tabaleters L’Escamot de la Gresca i Els Traginers, que acabaven de fer una cercavila pel poble. L’actuació estava dinamitzada a càrrec del Grup de Danses de Pedreguer. A les 20.00h les faldes estampades i les sabates d’espart combinaven amb el senzill equip dels esportistes. Els sons aguts i les membranes colpejades trencaven el silenci de les aules on es retransmetien els curts. Un riu de gent entrava de l’escola, les colles d’amics s’anaven involucrant en la festa, posant-se la gorra roja.
Els exalumnes, els seus companys i els pares, col·locaven i reservaven taules i cadires per evitar sopar sobre l’asfalt. Així s’asseguraven l’obsequi de l’AMPA, l’aperitiu (cacauets, olives, pebrera amb salmorra). L’ambient d’animació el fomentava la cohesió entre els dos grups musicals, ja que, com afirmava Miquell Ballester, component de l’Escamot de la Gresca: “No importa qui som, sinó que sonen les dolçaines i els tabals”. Interpretaren aquestes cercaviles populars: El Gener, Beuna, Ramonet, La Manta al Coll, Madomot (d’Enric Gironès) i la Dansa Típica de Pedreguer. Per la seua part, Pere Cantó, membre de Els Traginers, comenta: “El públic ha participat molt favorablement, ja que, en arribar nosaltres, ells ja estaven allí”, afegia que els havien fet interpretar la Dansa moltes vegades per tal que la gent ballara.
A les 21.07h el pati de l’Alfàs ja s’havia omplert de taules amb mantells blaus i aperitius, i de cadires de plàstic blaves; tot contrastant amb les gorres roges. No hi hagué prou amb les cinquanta taules que l’AMPA havia previst i preparat; van haver-ne de treure de la biblioteca, i es van improvisar taulers de fusta amb potes acoblades. Va ser a aquesta mateixa hora quan s’engegaren els llums de l’escenari i l’atmosfera se seguia transformant. Començaven els concerts de dos grups musicals que es decanten més cap al punk: Toca-la Band Experience i Tarkim; alguns dels seus membres també han estat alumnes del col·legi. Però abans calia una presentació, i van ser la Rosa Pons i el Jaoquim Sendra, de primer de primària, els protagonistes d’aquesta. Ens presentaven cada membre del grup afegint algunes característiques i qualitats. Emilio Garcia, cantant de Tarkim, ens explica que el seu grup rep influències molt variades, de formacions com Asto Pituak, Envidia Kotxina i Los Muertos de Cristo.
I ara sí, a les 22.00h començava el sopar de recapte amb la col·laboració de la cadena de supermercats Masymas, i animat pels grups que ja havien començat la seua actuació una hora abans. Ja totes les colles anaven seien a les seues respectives taules; uns duien un entrepà casolà, altres una pizza encomanada; i l’Ester Signes remarcava: “el més important que porte és la botella de cassalla”. Però també hi havia gent que es mantenia al marge de la “burrera”; com la Roser Ballester, que es queixava perquè la música li feia mal el cap. L’Elena Costa, de trenta-vuit anys, es posava nostàlgica recordant els seus anys d’escolaritat, quan es quedava a dinar al menjador.
La jerarquia institucional també es reflectia en un acte com aquest. Els mestres sopaven sota la porxada, separats de la resta de la gent, més prop de la barra de l’AMPA. Els exalumnes residien davant l’escenari, a l’eix de la festa.
A aquestes hores de la nit, ja s’havien buidat els camps de futbol,de bàsquet, de voleibol i l’aula prefabricada. Però les gorres roges persistien en molts caps. Una mare de l’AMPA que anava repartint gorres a les 22.53h. I la conserge venia, a un euro, l’especial de la revista escolar; aquest número incloïa les fots de totes les promocions. Conforme anaven acabant de sopar, sobretot els més joves, s’anaven dirigint a la barra, i aquesta s’anava col·lapsant. La seua intenció era només una, com molt bé reflecteix la Glòria Garcia: “vull bufar-me, que els cubates estan barats”.
Al llarg de la vesprada i de la nit s’havia anat percebent un moviment rotatiu de les masses. Dels camps d’esport i del “barracó”, els antics alumnes s’havien desplaçat cap al ball de les danses. Tot seguit, davant l’escenari, on, a més de veure els concerts, havien sopat. Finalment a la barra. Però també els més grans es dirigien a aquest últim punt de trobada, perquè l’ambient ho demanava. Rosa Palacios, de trenta-quatre anys, conclou: “Fa molt de fred, me’n vaig a la barra a per whisky”.
Plantilla basada en http://blogtemplates.noipo.org/
Este Blog ha sido creado con Blogia.
Ver derechos de autor
.
Estadísticas.
Admin.
[Blogia colabora con 1001 relatos.]
